Cal construir el moviment democràticament des de les bases

John Hird i Rob MacDonald, Socialisme Revolucionari (CIT a l’estat espanyol)

L’acte de venjança de l’Estat espanyol contra el poble català per atrevir-se a exercir el seu dret a un referèndum independentista, amb la imposició de llargues penes de presó als dirigents polítics que van organitzar la votació l’1 d’octubre de 2017, ha provocat un tsunami de protestes que amenacen de superar, en escala i vigor revolucionari, al moviment de masses que va provocar la major crisi de l’Estat espanyol fa més de 40 anys, el 2017 i 2018.

DILLUNS: El dia en què es va anunciar la sentència, milers de persones van ocupar l’aeroport del Prat, tot i la brutal repressió de la policia antiavalots. Els estudiants van abandonar les classes i es van ocupar les places arreu de Catalunya.

DIMARTS: Van continuar les manifestacions espontànies i l’estat va ordenar a la policia que s’oposessin amb força als joves, als treballadors i als pensionistes. Probablement fins a 100.000 persones es van manifestar als carrers en els dos primers dies. Malauradament, un jove va perdre un ull després de rebre un tret d’una bala de goma.

DIMECRES: Al tercer dia de manifestacions va haver cordons policials i helicòpters volant baix a Barcelona. Per primera vegada es va desplegar un canó d’aigua antiavalots a Barcelona. Es van incendiar barricades i hi va haver nombroses càrregues policials contra els joves. Es van bloquejar carreteres i la policia va seguir disparant bales de goma. Un menor va ser atropellat i ferit greument per un vehicle policial que circulava a gran velocitat a Tarragona. El tren d’alta velocitat AVE es va aturar durant cinc hores entre Barcelona i Figueres després del tall d’un cable.

DIJOUS: Quim Torra, president de la Generalitat, va anunciar que el govern català intentarà organitzar un altre referèndum abans que finalitzi la present legislatura. L’anunci va fer que la premsa espanyola entrés en frenesí. La vaga estudiantil de 72 hores, convocada pel Sindicat d’Estudiants, va entrar en la seva segona jornada i va culminar amb una manifestació de 200.000 persones. Les forces de l’Estat van seguir utilitzant les porres i gasos lacrimògens contra nombroses manifestacions causant molts ferits.

El moviment s’està desenvolupant a tot Catalunya. En tots els pobles i ciutats estan tenint lloc grans manifestacions per demanar l’alliberament de nou manifestants detinguts des de dimarts. A Girona, la policia va atacar una manifestació usant indiscriminadament les porres.

A la Gran Via, un dels principals carrers del centre de Barcelona, la premsa va informar que els manifestants estaven «prenent els carrers». L’Avinguda Diagonal també va ser bloquejada amb barricades en flames. A més la policia local va admetre que els CDR (Comitès en Defensa de la República) havien mobilitzat 22.000 manifestants a la Gran Via. Els manifestants van portar paper higiènic perquè “hi ha molta merda per netejar!”

Cinc columnes de manifestants estan galvanitzant tot el país mentre que caminen des de cada racó de Catalunya cap a Barcelona en preparació de la vaga general del 18 d’octubre.

La influència dels manifestants de Hong Kong

És evident que el moviment a Catalunya ha incorporat moltes de les tàctiques de «ser aigua» dels manifestants de Hong Kong. Les manifestacions fluides, flexibles i ràpides, igual que la intenció de tancar l’aeroport del Prat, surten directament del manual d’estratègia de Hong Kong. De fet, Quim Torra va traçar paral·lelismes entre els moviments de Catalunya i Hong Kong en una entrevista el setembre.

A més, és molt significatiu que moltes de les persones que lluiten ara als carrers són joves o molt joves. La majoria d’ells no van formar part en el moviment el 2011-12 i alguns d’ells ni tan sols participaren en els esdeveniments al voltant del referèndum de 2017. Aquesta és una generació que ha crescut en temps d’austeritat i precarietat, el què els dóna una perspectiva més radical sobre el capitalisme i els seus representants polítics que potser el seus predecessors en el moviment dels indignats. No tenen il·lusions en els  líders oficials de “l’esquerra”.

És cert que la policia de Hong Kong i de l’Estat espanyol utilitzen mètodes brutals per defensar el sistema capitalista i trepitjar els drets democràtics. La lluita contra aquesta opressió és internacional i la solidaritat entre els pobles que lluiten en tot el món és vital i podem aprendre els uns dels altres.

Malgrat tot, els joves no han de fer-se il·lusions de que institucions com l’ONU condemnin la violència de la dictadura xinesa i de l’Estat espanyol. El dilluns passat, la UE va deixar clara la seva posició quan la Comissió va afirmar que respecta plenament l’ordre constitucional espanyol, «incloses les decisions del poder judicial espanyol».

Igual que a Hong Kong, hem de tenir clar que les innovadores tàctiques de carrer del jovent, defensades per # TsunamiDemocrático (nom que aglutina les protestes fins ara), han d’estar vinculades a un plantejament clar d’acció per utilitzar la força de la classe obrera, utilitzant la nostra arma més potent, la vaga general, començant amb una vaga el més poderosa possible el 18 d’octubre. Hem de fer passes serioses per estendre l’acció solidària a tots els racons de l’Estat espanyol, junt amb la solidaritat internacional més enllà de les seves fronteres.

A Madrid, va haver una manifestació de suport al moviment català i de protesta contra les sentències. La policia va atacar brutalment els manifestants amb porres al mateix temps a Madrid i a Catalunya. El president en funcions, Pedro Sánchez, desenvolupant el paper `d’estadístic`, es va reunir amb els líders dels principals partits polítics. Rivera, va exigir l’aplicació immediata de l’infame article 155 de la Constitució que, en efecte, suposa la suspensió de l’autonomia i dels drets democràtics.

El govern espanyol, amb l’ajuda de tots els mitjans de comunicació, ha llençat una campanya per des-legitimar el moviment exagerant la qüestió de la “violència”. Han ignorat el fet de que milers de persones s’han manifestat en contra d’un judici obertament polític i s’han concentrat en la reacció defensiva dels manifestants al ser glopejats indiscriminadament per la policia, incloent l’ús de bales de goma i l’amenaça de l’ús del canó d’aigua desplegat a Barcelona.

Campanya electoral tòxica

No hi pot haver il·lusions en el PSOE. El govern provisional de Pedro Sánchez és el que envia a milers de policies a Catalunya i el propi Sánchez és el que coordina la campanya mediàtica per a condemnar els manifestants com «agitadors violents».

La campanya per a les eleccions generals del 10 de novembre seran una lluita tòxica entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox per presentar-se com els defensors més patriòtics d’un Estat espanyol unificat. Podem i Izquierda Unida tenen una oportunitat d’or per a situar-se del costat correcte de la història i per defensar el dret democràtic del poble català de decidir sobre el seu propi futur, i treure a la llum les qüestions socials i econòmiques que sustentin el moviment cap a la independència, unit amb la històrica opressió nacional de Catalunya i altres nacionalitats a l’Estat espanyol. Per desgracia, les masses catalanes són molt a l’esquerra d’aquests líders oficials de ‘esquerra’.

Pablo Iglesias va continuar en el seu paper patètic de “suport útil” de l’esquerra per als capitalistes espanyols en relació amb Catalunya. El dilluns, va declarar que la sentència, encara que no li agradava, hauria de ser acceptada. El dimecres, després de reunir-se amb Sánchez, Iglesias va oferir una plena cooperació al govern per ajudar a «desinflar» la situació i va demanar «diàleg».

¿Quin tipus de diàleg és possible amb un govern i una maquinària estatal que tanca a polítics  durant més d’una dècada per organitzar un referèndum i que estigui enviant reforços  de la Policia Nacional a Catalunya? Ja han enviat 2.000 policies més, entre ells 200 de quatre brutals esquadrons antidisturbis «especials». La policia havia ferit més de 100 persones fins al dimarts.

L’Estat espanyol entén clarament el que hi ha en joc –la possibilitat d’una explosió revolucionària– i està disposat a resoldre la qüestió catalana en els carrers a través de la força. I aquests són els mateixos amb els que Iglesias proposa assentar-se! En realitat, l’Estat espanyol té por del moviment de masses i del carrer. Està tractant de prendre mesures dràstiques contra qualsevol possible esdeveniment públic que puguin esclatar protestes. Javier Tebas, el president de la Lliga de futbol, ​​aficionat del Reial Madrid, ultra-espanyolista i ex-membre de l’organització feixista Fuerza Nueva, va saltar en “defensa d’Espanya” per proposar que el partit Barça – Reial Madrid del 26 d’octubre es celebri a Madrid. El FC Barcelona va encertar en refusar aquesta «amable oferta», però la Lliga va insistir en què el partit es celebrés al desembre, ja que tenen por d’una manifestació de 100.000 persones contra l’Estat espanyol al Camp Nou la setmana que ve.

La tàctica de tots els majors partits de l’Estat espanyol és el llançament de la cortina de pols de la `violència` per desviar l’atenció de la qüestió fonamental de la justa ràbia davant les sentències i el dret del poble català per decidir el futur de Catalunya. El PSOE en una declaració oficial va dir: «La violència està organitzada per grups d’extremistes als carrers”.

L’Estat espanyol s’està preparant per utilitzar el seu dispositiu per combatre les protestes i el moviment haurà d’estar preparat perquè el govern català col·labori en última instancia amb ells. La portaveu del Govern, Meritxell Budó, va dir que encara que simpatitzaven amb els manifestants, estaven obligats a “mantenir l’ordre”. De fet, la policia regional catalana, els Mossos d’Esquadra estan coordinant-se plenament amb la policia espanyola i van desplegar el canó d’aigua a les manifestacions de dimecres.

Una i altra vegada els partits del govern català han demostrat que sempre intentaran treure a la gent dels carrers perquè ells, els “polítics professionals», puguin negociar amb l’Estat espanyol. L’experiència de les masses dels darrers dos anys des del referèndum sobre el paper dels líders independentistes capitalistes, incloent la implementació de retallades brutals, significa que, amb raó, desconfien dels líders d’ERC i JxCat. El sector públic i els sindicats de professors han estat lluitant contra les retallades imposades pel govern català. La lliçó central dels darrers dos anys és que només la lluita revolucionària de masses des de baix, basada en el poder de la classe obrera, pot implementar el resultat del referèndum d’octubre de 2017 i guanyar una República Socialista a Catalunya.

Els següents passos: lluita contínua, vagues, ocupacions i la construcció de la unitat dels treballadors amb assemblees des de baix

És vital que classe obrera organitzada sigui determinant en els esdeveniments per donar una expressió clara i poderosa de la seva ira. CSC-Intersindical, Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i la CGT ja han recolzat la vaga general i la manifestació convocades el 18 d’octubre. El moviment haurà de dur a terme una campanya audaç per aconseguir la major participació possible dels treballadors organitzats sota CCOO i UGT, si és necessari per sobre dels caps dels seus dirigents.

És molt significatiu que dos batallons pesats de la classe obrera catalana estiguin entrant en combat. 9.800 treballadors de Seat han acordat una vaga pel 18O i el líder del sindicat portuari en el Port de Barcelona va anunciar que els treballadors també es declararan en vaga durant 12 hores en protesta per la violació dels drets democràtics per la sentència.

18O serà un gran pas per al moviment, però la classe obrera i el jovent han de trobar una manera de fer-se amb el control dels seus propis destins.

SR (CIT a l’estat espanyol) està agitant juntament amb altres forces perquè es convoquin reunions massives en centres d’estudi, universitats, centres de treball i veïnatges.

Hi ha una  necessitat urgent de què els comitès democràtics locals (reactivant els CDR, estenent-los als centres de treball i coordinant-los democràticament a nivell regional i nacional)  donin direcció al moviment. Això és massa important com per a deixar-lo en mans de polítics  capitalistes professionals que desafortunadament han demostrat al passat que prefereixen que la gent abandoni els carrers. Els comitès locals organitzats democràticament han d’estar connectats a tota Catalunya per desenvolupar seriosament la lluita i convertir-se en la direcció veritable del moviment. Aquesta és també una de les lliçons clau que hem après del moviment  15M de 2011 i de les lluites de classes que esclataren en els anys següents. Tenim poder en els carrers, en els llocs de treball i en les assemblees democràtiques per decidir el nostre propi futur. Però sense estructures democràtiques, aquest poder no pot reflectir-se plenament en la direcció del moviment.

Defensem la necessitat d’una lluita continuada basada en un pla d’acció en els carrers i en els centres de treball, amb ocupacions i amb vagues generals regulars i escalades. També són necessaris els plans coordinats d’auto-defensa contra la violència de les forces policials i els grups feixistes.

Les direccions dels principals sindicats espanyols, CCOO i UGT, en aquesta etapa són un obstacle per a la construcció de les vagues. Això significa que hem de construir des de baix i propiciar a aquests sindicats a l’acció o fer-los a un costat a través d’assemblees i comitès que reuneixin als treballadors de tots els sindicats. 

El moviment ha de discutir sobre per quin tipus d’independència estem lluitant. No té sentit guanyar la independència si al dia següent les retallades i l’austeritat continuen. Els treballadors i el jovent de Catalunya es rebel·len contra la repressió de l’Estat espanyol i pel dret a decidir el seu futur. Defensem una Catalunya lliure no només de la repressió estatal, sinó també de tota l’opressió econòmica i social, de la fi del règim i del sistema capitalista que el sustenta. Guanyar a tots els treballadors catalans amb aquestes reivindicacions i inspirar als treballadors de tot l’Estat espanyol a guanyar contra els mateixos enemics és vital per a la victòria.

Està clar que aquest és un  moviment de potencial revolucionari i que perquè tingui èxit hem de construir organitzacions polítiques amb capacitat d’analitzar, organitzar i dirigir el moviment cap a la victòria revolucionària. SR encara no és aquesta organització, però fem una crida a la col·laboració de forces que lluiten pel socialisme revolucionari perquè treballin juntes en el moviment per canviar la societat a Catalunya i en tot el món en línies socialistes.

TODOS A LA VAGA EL 18 D’OCTUBRE!

● Per la construcció d’assemblees populars des de les bases per liderar el moviment

● Per la fi de l’austeritat, les retallades de les pensions i per un programa socialista radical!

● Organitzem accions solidàries a tot l’Estat espanyol i a nivell internacional!

● Alliberament dels presos polítics catalans!

● Per la fi de la repressió de l’estat i la volta dels exiliats polítics!

● Per la defensa dels drets democràtics!

● Pel dret d’autodeterminació!

● Per una república socialista catalana!

● Per una confederació lliure i voluntària dels pobles de l’Estat espanyol i de la Península Ibèrica, com a part d’una confederació socialista d’Europa!